Miquel Gil té la veu i l’instint.
És considerat una de les grans veus del panorama musical mediterrani. Grata la terra amb un cantar profund i emocionant i, de fet, el seu cant amortitza el llegat de les músiques de tradició oral que ha aixecat des que formava part d’Al Tall. Miquel Gil, el més modern dels cantadors, s’agita i es deixa agitar com correspon a un artista que viu la tradició des del present i amb la mirada clavada al futur. Així és com surten treballs com Geometries (Temps Record, 2019), on el cantant valencià ofereix un conjunt polièdric de cançons, cants oberts, vocació modal i temes amb textures noves. Sempre amb melodies d’arrel i el denominador comú de la nostra música mediterrània. També s’hi pot trobar, en aquest cas, poesia contemporània, amb poetes que ja han estat musicats en altres ocasions per Gil

(V. A. Estellés, Enric Casasses, Anna Montero) i amb noms nous (com Imma Mànyez, Begonya Pozo, Joanjo Garcia).
Tot un còmput ineludible per als nous tractaments de l’herència musical del país.